Si algú digués als meus fills que poden anar al Bú Bup i endur-se a casa dos gossos, n'estic segura, triarien en Melós i en Pelut. I no és extrany. Són dos gossos encantadors, preciosos, de caràcter alegre, molt obedients i carinyosos. És impossible passar davant la seva gàbia sense que es facin notar. Et demanen amb la mirada que els treguis a passeig, que és el que més els agrada. En Melós i en Pelut poden sortir sense corretja, perquè són molt obedients i sempre van on algú els crida. Tenen sed d'amo, volen estar amb algú.
Als nens, però, els agrada passejar-los amb la corretja, perquè no estiren gens, es mantenen al costat i mentre caminen, poden acaronar-los, fer-los seure, donar-los galetetes, ..., sense estrebades ni cops, tot molt suau i delicat, com són en Melós i en Pelut. Si van deslligats, corren i disfruten del camí, sense perdre't mai de vista.
De vegades em pregunto com dos gossos tan encantadors han passat desparcebuts per a tanta gent com ha passat pel refugi. Potser se'ls veu molt adaptats a la seva vida allí, i sembla que hi ha altres gossos més necessitats d'una llar humana. Però en Melós i en Pelut no poden fer-se vells tancats en una gàbia. Tenen molta estima per a donar i compartir amb una familia.
Tots dos tenen una capa de pèl llarg i espès que, tot i les condicions de vida en un refugi, mantenen en molt bon estat. Però, tant un com l'altra, milloraria moltíssim amb uns raspallats diaris (i a ells, us ho asseguro, els agrada molt que els raspallin).
Bellesa, intel.ligència, delicadesa, .... en Melós i en Pelut reuneixen unes característiques que els fa aptes per adaptar-se a qualsevol familia. I si a la familia hi ha nens, n'estic segura que gauridirien d'uns entranyables amics, d'aquells que mai et fallen.
